• Ignasi Franch, periodista autor de l'informe
• Santi Lapeira, membre de la Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema Català
  
• Joan Vila i Triadú, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils
• Marc Roca, director de continguts web d'Escacc

L’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC); l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG); l’Associació de Premsa Forana, de Mallorca; l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes i l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i Local (ACPC), amb l’adhesió de Coneqtia i Escacc, van aprofitar la cinquena Convenció de la Premsa Comarcal celebrada a les Borges Blanques per oficialitzar la seva voluntat d’iniciar un procés de confluència. D’aquesta manera, s’han posat els fonaments per crear una federació que les agrupi i que, segons el president de l’ACPC, Estanis Alcover, podria néixer després de l’estiu.

En aquest sentit Alcover explica que mentre avancen en la redacció dels estatuts definitius ja han iniciat un treball conjunt: reunions periòdiques sobre la situació del sector, la preparació d’un postgrau sobre periodisme de proximitat i especialització així com el treball conjunt de l’APPEC i Premsa Comarcal per ajudar a cristal·litzar l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes -la seva homònima al País Valencià-.

A les Borges els representants de les diverses entitats van presentar els primers elements de treball en comú basats en l’eficiència però també “en el valor simbòlic” d’agrupar-se. En aquest sentit destaca l’organització conjunta de serveis, com els digitals i de noves tecnologies; sessions de formació i innovació; la creació d’una central de serveis editorials de nova generació (entorn audiovisual, telefonia mòbil, digitalització, etc.) i l’optimització de recursos comuns.

Estanis Alcover deslliga la creació de la federació de l’actual situació de crisi que afecta especialment el sector de la comunicació. “Des del moment en que vaig accedir a la presidència de Premsa Comarcal-ACPC em vaig interessar per la unió de les associacions d’editors de premsa de Catalunya i de tot l’àmbit dels Països Catalans en una federació” va afirmar a les Borges. En aquest sentit recorda que ja fa quatre anys s’havia fet un primer intent però el canvi de presidents en dues de les associacions i el nou context legislatiu ho havien fet aparcar. En tot cas deixa clar “que en cap moment ens hem deixat de veure ni col·laborar en temes puntuals”.

A banda d’establir sinergies per ser més eficients, Alcover té clar que la federació es convertirà en un autèntic lobby de la premsa en català i que esdevindrà un element clau per a la interlocució amb la resta del sector i les institucions.

>> Article d’opinió: “Federació 2011” (David Centol, Comunicació 21)

• Trobem sorprenent que els Mossos proposessin una simulació d’aquestes característiques i encara ho és més que periodistes i mitjans ho acceptessin i hi participessin sense buscar-ne cap aspecte crític, cap element controvertit. Les cròniques que s'han fet públiques del simulacre ho han enfocat com un divertimento o un experiment graciós, tot i que per a nosaltres no té cap gràcia.
  
  
• Critiquem la realització de la simulació perquè no ens sembla que sigui la millor manera d'afrontar la indignació i crítiques de la professió per les agressions policials que van patir alguns periodistes en la manifestació estudiantil de fa un any a Barcelona sinó que, per contra, constitueix una “burla” pels companys que van ser apallissats sense cap mirament pels antiavalots. Les condemnes a alguns agents per agressions a periodistes en aquella manifestació demostren, per exemple, qui és el qui s'excedeix en la seva feina.
  
  
• Els continus episodis de conflicte han demostrat que el problema no és que els periodistes no entenguem la feina dels Mossos antiavalots, sinó que a aquests no els agrada la manera de treballar dels periodistes i contínuament vulneren el dret a la informació de la ciutadania que els periodistes intentem defensar.
  
  
• Ens preguntem què es pretenia amb aquest circ (i amb mesures paral·leles com l'armilla): espantar els periodistes perquè a partir d'ara s'ho mirin de més lluny? Busquen impunitat per a les agressions policials? O, com a mínim, "comprensió" de la impunitat?
  
  
• Per tant, per evitar nous conflictes és necessari que els agents policials tinguin clar el respecte al dret a la informació, i això és una tasca interna del cos i dels seus responsables. Cal que s'assumeixin els erros comesos fins ara i, si cal, que siguin els Mossos els qui es posin a la banda dels professionals de la comunicació.

Els responsables de la brigada mòbil (BRIMO) dels Mossos d’Esquadra van convidar el passat dimecres a un grup de periodistes a participar a un “joc” de dubtosa gràcia. Els informadors, vestits d’antiavalots, es van enfrontar a un suposat grup de manifestants que, en realitat, eren agents de la policia autonòmica. Tot plegat, quinze mesos després de la manifestació d’estudiants que va acabar amb una trentena de periodistes agredits pels Mossos d’Esquadra però només dues denúncies.

Els vídeos d’Antena 3 i Barcelona Televisió (BTV) fan bona aquell refrany que una imatge val més que mil paraules. Es pot veure un bon resum del “joc” al qual es bon prestar una bona colla de periodistes per, tal com diu la crònica de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), “tancar ferides” després que “es miressin de reüll” en tots els aldarulls que es produïen a la ciutat de Barcelona des de la crisi antiBolonya. Ni aquesta crònica -ni les de les dues televisions citades- fan referència al fet que a la manifestació del 18 de març de 2009 va acabar amb més de trenta informadors ferits.

Pel Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) és “sorprenent” la simulació que van proposar els Mossos d’Esquadra però “encara ho és més que periodistes i mitjans ho acceptin i hi participin sense buscar-ne cap aspecte crític, cap element controvertit, com un divertimento, com un experiment graciós”. A més, entenen que és una “burla” per aquells professionals que van matir l’acció indiscriminada de la mateixa brigada mòbil. “Els continus episodis de conflicte han demostrat que el problema no és que els periodistes no entenguem la dura feina dels mossos antiavalots, sinó que aquests no comprenen la feina dels periodistes i contínuament vulneren el dret a la informació de la ciutadania” conclouen.

Enric Borràs, que en el moment dels fets treballava a VilaWeb, va ser un dels periodistes que va patir els cops de porra dels Mossos d’Esquadra. A més, va ser un dels dos únics contusionats que va anar més enllà de les queixes i protestes -es va fer una concentració a la plaça Sant Jaume- i va denunciar a l’agent que el va colpejar. El jutge el va identificar i el va condemnar a una multa de 180 euros i a una indemnització de 250 euros. Per altra banda, un dels fotògrafs que més va patir les càrregues indiscriminades també va denunciar un agent de la BRIMO que ha hagut de pagar una multa de 1.000 euros per una falta de lesions. Finalment, hi ha una tercera denúncia pendent de resoldre realitzada en aquest cas per un treballador de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) que acusa a un antiavalot de colpejar-lo al cap. La gravetat de les ferides podria suposar una condemna per un delicte d’agressió.

Borràs qualifica l’experiència d’aquest dimecres com a “increïble i surrealista”. “Volen convèncer que fan les coses bé, però per saber-ho cal estar als llocs dels fets” explica el periodista. En aquest sentit recorda que els Mossos voldrien els informadors a darrera de “tres o quatre cordons policials”. “Poder veure què passa suposa un risc però una és que s’escapi un cop de porra i l’altre rebre una agressió premeditada” explica. Per Enric Borràs si els fotògrafs van junts a les manifestacions en grups de dos o tres és perquè temen als Mossos i, d’aquesta manera, s’asseguren tenir proves de les possibles càrregues. Quinze mesos després dels fets de Bolonya considera “increïble que hi hagi periodistes que s’hagin prestat acríticament a aquest joc”. De tot plegat només s’ha pogut llegir una veu crítica des dels mitjans. Un article de l’ABC (“Periodistes o primos”?) en el qual es pregunta com van poder convèncer els Mossos a un ampli grup de periodistes participar a tal quintada.

Enric Borràs també es mostra molt crític amb els acords assolits entre el Col·legi de Periodistes i el Departament d’Interior que, a banda de l’obligatorietat d’un braçalet identificatiu, recomanen dur una armilla taronja fluorescent. “Suposa considerar que el problema era que els Mossos no veien els periodistes, en canvi la realitat és que no volen gent pel mig que vegi el què passa” afirma amb rotunditat. En aquest sentit fa una crida a no utilitzar unes armilles que “només ha vist en països en guerra com Palestina”.

Borràs es mostra d’acord amb les afirmacions del fotoperiodista Albert Salamé, que va cobrir les mobilitzacions per l’ACN. En una anotació al seu bloc just quan es complia un any dels fets considerava que de tot plegat en quedava la sensació de “presa de pèl”. Per Salamé es va produir un “fals corporativisme en defensa dels periodistes ferits” com aquells mitjans que van intentar aprofitar-ho per aconseguir contrapartides a nivell d’exclusives a les diverses institucions.